Qui t'entengui que et compri.

Darrerament, l'adveniment dels smartphones ens ha portat la internet a la quotidianitat (i dic això perquè era molt diferent quan per parlar pel messenger havies d'assegurar-te que ningú havia de fer servir el telèfon fix). Tot i que no acabo d'entendre per què, sembla que la importància d'aquest succés sempre s'enfoca cap al jovent. És a dir, que sempre es parteix de què els efectes d'aquest esdeveniment afecten especialment a la població jove.

El motiu d'això, penso, és evident: se suposa que havent nascut o havent crescut pràcticament submergits en aquesta quotidianitatització de la instantaneïtat ja el portem "integrat" i no ens resulta un element "estrany" o "a descobrir". Forma part de nosaltres, podríem dir. Ara bé, fins a quin punt pensar això ens cega quan analitzem les influències que té aquest succés del qual parlem en la resta de població que no és jove? 

La tecnologia digital, o com a mínim els smartphones (que és bàsicament l'element que marca la diferència i que facilita viure l'instant digitalment) no són tan difícil de fer anar. I dic fer anar perquè, evidentment, fer anar no és el mateix que, diguem-ne, controlar o dominar. Fer anar un telèfon és senzill: tots els botons acostumen a ser clars, grossos, cridaners i les opcions i funcions acostumen a ser prou intuïtives. Dominar un telèfon, en canvi, pot ser més costós: com qualsevol altra cosa al món, dominar-ne l'ús és més difícil però alhora, segurament, si entenem com es fa anar mínimament quelcom, per pràctica, per assaig i error, acabarem coneixent-ne les dificultats, trucs i d'altres qüestions; acabarem dominant-lo.

Tenint en compte aquesta distinció, penso que, si deixem de banda el típic pressupòsit que hem esmentat abans d'assimilar tecnologia directament als joves, segurament podríem convenir en el fet que difícilment hi ha algú amb smartphone que no el sàpiga fer anar, sigui quina sigui la seva edat. De la mateixa manera, penso que també podríem convenir en el fet que, tot i que segurament hi ha un gran volum de joves que dominen els smartphones (perquè, tornant a l'explicació típica anterior, al viure des de sempre envoltats d'aquesta instantaneïtat es veuen més avocats a usar amb més freqüència el dispositiu que persones d'altres edats), també hi ha un gran volum de persones d'edats més avançades que en dominen l'ús. Peso que no convenir en aquests dos punts (sobretot en el darrer) seria negar que el fenomen de la quotidianitatització de la instantaneïtat, que el fenomen dels smartphones és o, si més no, pot ser absorbent per tothom qui hi tingui un mínim contacte, independentment de quina edat es tingui. Un exemple d'això, pintoresc, caricaturesc però alhora sorprenent i, m'atreviria a dir, significatiu, és un tweet que feia en Tomàs Molina ara fa tres anys en què, en un to burlesc, explicava:

Al forn hi havia 3 àvies jugant al Clash of Clans al seu mòbil.

Canvi d'època?

— Tomàs Molina (@TomasMolinaB) September 27, 2015

I com deia, això és només un exemple, i prou pintoresc. Però, si justament he triat aquest, és perquè no crec que sigui interessant entrar en casos particulars, perquè no en traurem cap estadística i, encara que ho féssim, la mostra que podríem arribar a tenir seria ridícula. El que intento fer veure és que, si deixem de banda el que ens expliquen els mitjans i, segurament, l'opinió pública, i ens fixem en l'entorn que ens envolta, podrem adonar-nos que els joves no són ni de lluny els únics submergits en la tecnologia digital. Ara bé, tot això per què ho dic? Doncs, bé, tot plegat ha estat per mirar d'alertar del perill que pot tenir adoptar la posició que estic proposant deixar de tenir.

Quan tractem dels problemes que tenen els joves com a col·lectiu i mirem de solucionar-los, si partim d'una anàlisi fal·laç, les solucions que podrem aportar difícilment seran efectives. En altres paraules, prendre el tipus de relació que tenen els joves amb la tecnologia i totes les conseqüències que té com si fos exclusivament del jovent pot tenir repercussions en les polítiques de joventut i, en conseqüència, en tota la resta de polítiques. Aquest plantejament que, com he mirat d'explicar, és fal·laç pot servir per ocultar, sigui intencionadament o sense voler, els problemes vertaders. 

Si ens fixem en el cas de la cultura, veurem com hi ha una preocupació perquè els joves no van al teatre, per exemple. Fa temps que es poden veure intents de solució, però a parer meu, la gran majoria van malencaminats perquè pensen en el jovent des d'aquesta òptica que acabem de criticar, pensen en els problemes del jovent com si tots fossin fruit de la influència de la tecnologia, que els fa viure a un món diferent, que hi dificulta la comunicació. Podem veure des de la creació d'aplicacions com Escena25 en què hi ha un número limitat (molt limitat, si tenim en compte la quantitat de joves que viuen a Catalunya) d'entrades amb descompte a certs espectacles, la creació de portals o plataformes amb estètiques suggerents en què joves fan ressenyes d'obres que hagin vist, campanyes publicitaries molt cridaneres, promoció d'obres de teatre d'ambientació més aviat "urbana" (o, senzillament, que quedin allunyades de temes clàssics dels llibres als quals s'acaba agafant tedi per l'obligació i pressió a llegir-los a l'escola) com si, només per tractar aquests temes, fossin obres enfocades al públic jove, etc. Si ens fixem, totes aquestes iniciatives responen al mateix: mirar de fer-ho tot més "atractiu" en el sentit més estricte de la paraula. Es tracta de posar algunes paraules en anglès, omplir-ho tot de colors elèctrics cridaners, que la poca lletra que hi hagi sigui ben grossa i, si es vol acabar de brodar-ho, mirar de relacionar-ho de la manera que sigui amb el trap o similar. Es tracta d'intentar "parlar en l'idioma dels joves". Malauradament tot això són pegats.

No denuncio intentar fer les coses més atractives o suggerents. Em queixo que hi hagi aquesta tendència a fer-ho només o, si més no, exageradament quan es tracta d'arribar al públic jove: com si qualsevol altra persona de qualsevol altra edat tingués el temps i/o les ganes d'invertir part del seu temps en llegir un cartell pel carrer! El problema del poc interès no és res específic dels joves, és un problema que afecta una bona part de la societat, si no és que a tota. I veieu? Ja hem acabat allunyant-nos del vertader problema i parlant d'aquestes "pseudosolucions" que, encara que són bones iniciatives i funcionarien en un altre escenari, fan justament això que estic dient, apartar-nos del problema real. 

El problema, com deia, no és que els missatges no arribin als joves, i, pel que he explicat just al principi de l'entrada, encara menys que no els arribin pel desfasament tecnològic envers la resta de la societat. Si els joves no van al teatre, és perquè no s'ho poden permetre. Una entrada de teatre, si no és que és per una excursió de l'escola, actualment és un regal d'aniversari. O un regal de reis. Però en cap cas una despesa assumible amb regularitat per l'economia d'un jove. Proposar i dur a terme tot aquell seguit d'iniciatives que he enumerat està molt bé, però no es pot esperar cap mena de millora si no hi ha una solució estructural, si no hi ha un canvi en les polítiques de joventut, en les polítiques de cultura... I això que dic sobre el teatre, sobre les polítiques de cultura, es pot aplicar també a tota la resta de polítiques que afectin els joves com a ciutadans d'un país.

L'error és de plantejament. Els joves no som cap misteri que s'hagi d'investigar i mirar d'atreure mitjançant truquets, no som cap peix amb el qual s'hagi d'utilitzar cap esquer per poder pescar-lo. Els joves som persones vàlides, preparades, enfeinades, amb interessos i, sobretot, més adultes que d'algunes altres.

El que ens falta no són ni ganes ni coneixement, el que ens falta és que se'ns respecti i que se'ns prengui seriosament. Només llavors deixarem de sorprendre'ns al veure que un pegat cau i es torna a veure el forat. Només llavors trobarem solucions.